- Aquest diumenge s’ha celebrat, a pesar de la pluja, la XVII Marxa per la Desmilitarització de la serra d’Aitana.
- Entitats antimilitaristes i ecologistes tornem a reclamar, després del parèntesi obligat de l’any passat, una serra d’Aitana al servei de la pau i protegida ambientalment.
Després d’un any d’interrupció, a causa de les restriccions per la Covid-19, aquest diumenge ha tornat a realitzar-se la Marxa per la Desmilitarització de la serra d’Aitana, amb la que és ja la 17a edició.
Les persones participants, convocades pel Grup Antimilitarista Tortuga (Elx-Alacant), l’Ateneu Cultural El Panical (Alcoi) i la Colla Ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció d’Alcoi, ens hem concentrat a les 9:30 h. davant del Safari d’Aitana per a caminar des d’allí fins al punt de control de la carretera d’accés a les instal·lacions militars del cim de la serra, on membres de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit impedien el pas.
En eixe punt s’ha llegit un manifest, que ha destacat com la pandèmia s’ha utilitzat de manera propagandística per a promoure el militarisme: presència d’autoritats militars en les rodes de premsa diàries, utilització de la Unitat Militar d’Emergències per a tasques i funcions pròpies dels cossos especialitzats de la societat civil, abús de la repressió, etc.
El manifest ha recordat també com han continuat guerres cruentes com les que tenen lloc al Iemen, a Palestina, a països del Sahel, a Ucraïna, a l’Afganistan, a Síria i un llarg etcètera; i també altres, eufemísticament anomenades “de baixa intensitat”, però que no per això amb menys víctimes ni menys desplaçaments de la població: Kurdistan, Mèxic, Colòmbia, Veneçuela, Birmània… I tots aquests conflictes emmarcats en una dinàmica global d’un sistema injust que espolia riquesa en uns llocs del planeta per a acumular-la en uns altres (i dins d’estos, en poques mans).
El text llegit ha qualificat d’obscé el gasto militar de l’Estat espanyol i ha criticat la fabricació d’armament, que fins i tot s’exporta a països pobres, dictadures i zones en conflicte.
Així mateix, s’ha denunciat el compromís del Govern espanyol amb els Estats Units que permet l’ús de les bases militars per a les polítiques bel·licistes i intervencionistes d’aquell país. Dins d’aquest context, les organitzacions convocants hem reclamat, una volta més, el desmantellament de la base de radars que l’exèrcit espanyol d’aviació té al cim de la serra d’Aitana i hem conclòs l’acte amb el lema “Per una serra d’Aitana desmilitaritzada, protegida mediambientalment i al servei de la pau.”
Manifest de la XVII Marxa per la Desmilitarització de la Serra d’Aitana
Cartell de la Marxa per la Desmilitarització de la serra d’Aitana 2021 (punxa ací per a descarregar-lo)
Ens retrobem en Aitana, la nostra benvolguda muntanya, després d’un any d’absència. No va ser la nostra voluntat absentar-nos, allà pel mes de maig de 2020. Tampoc vam deixar de vindre perquè s’haguera produït una gran desmilitarització de la nostra societat, per haver-se convertit en realitat el nostre somni de veure Aitana lliure de la presència militar. Tant de bo haguera sigut així! Però, molt al contrari, estos llargs mesos protagonitzats per la pandèmia del covid-19, este any llarg que tant ha afectat les vides de tanta gent, hem pogut comprovar com la institució militar eixia com mai de les seues casernes i es feia omnipresent en la societat.
Hem vist amb sorpresa com una greu emergència que s’hauria d’haver afrontat de manera democràtica i responsable, des de tota la societat, amb mesures sanitàries i de suport a les persones més vulnerables, ha sigut aprofitada per a un inèdit desplegament del militarisme. Hem hagut de contemplar com altes autoritats dels diversos cossos militaristes de l’estat espanyol ens deien cada dia des de les nostres pantalles que “això és una guerra” i que tots nosaltres som soldats que han d’obeir als seus generals. Deien això per a, a continuació, oferir-nos orgullosos el comunicat bèl·lic diari de persones civils detingudes i sancionades.
Hem vist des de les finestres dels nostres confinaments com els carrers eren ocupats per uniformats que les recorrien una vegada i una altra, sentint-se’n els amos, usurpant en alguns casos, irresponsable i innecessàriament, amb finalitats propagandístiques (parlem sobretot de la unitat militar d’emergències) tasques i funcions pròpies dels cossos especialitzats de la societat civil. Hem vist des de les nostres pantalles com este estat d’excepció provocava recurrents abusos policials. Abusos que, per sort, estan cada vegada més documentats i denunciats i desperten un rebuig social creixent. I no sols a l’estat espanyol: este últim any hem assistit a un gran despertar de la contestació contra l’abús i la brutalitat policial, entre d’altres, en països germans com Xile i Colòmbia, i també als Estats Units.
Mentre romaníem en els nostres confinaments, els nostres tocs de queda i els nostres tancaments perimetrals sentint parlar sobre la pandèmia als mitjans de comunicació un dia sí i un altre també, com si cap altra circumstància en el món haguera d’ocupar la nostra atenció, la veritat és que la dinàmica global d’un sistema injust que espolia riquesa en uns llocs del planeta per a acumular-la en uns altres (i en estos, en poques mans) en cap moment es va detindre ni va minorar la seua marxa. Bon exemple d’això són els conflictes bèl·lics que ni en plena pandèmia van cessar i que, desgraciadament, hui perduren. Podem parlar de guerres cruentes com les que tenen lloc al Iemen, a Palestina, a diferents països del Sahel, a Ucraïna, a l’Afganistan, a Síria i a un llarg etcètera. O d’altres, larvades, que eufemísticament anomenen “de baixa intensitat”, encara que no per això causen menys víctimes ni desplaçaments poblacionals: Kurdistan, Mèxic, Colòmbia, Veneçuela, Birmània etc., etc., etc. Són tots conflictes que obeeixen a circumstàncies molt diferents però que, no per això, deixen de tindre algunes coses en comú. Per exemple, que cadascun, d’una o altra manera, està relacionat amb dinàmiques d’apropiació de riquesa que, com déiem abans, acaba per concentrar-se als països del primer món. És per això, per a assegurar això, pel que hi ha tantes tropes dels països occidentals -també de l’estat espanyol- desplegades en eixos llocs. Qui ens anava a dir a nosaltres que guerres tan llunyanes tingueren tant a veure amb el nostre model de vida i la nostra capacitat de consum? No obstant això, per a fer-ho palés davant dels nostres ulls, ací estan totes eixes persones migrants, que fugen de la guerra i la pobresa i que, després de fer viatges penosos i més que perillosos, s’amunteguen davant dels nostres murs fronterers suplicant que els deixem compartir, si més no, uns xicotets trossos del festí.
Per no parlar que totes i cadascuna d’eixes guerres s’alimenten físicament de l’armament que produïm als nostres països. L’estat espanyol és un dels principals productors i exportadors d’armes del món, i ho és, fins i tot, amb l’anuència i el beneplàcit dels sectors socials més progressistes. Recordem, sense anar més lluny, la postura de Kichi, l’alcalde de Cadis, en la controvèrsia sobre la venda de bombes a l’Aràbia Saudita. Per sort, en este últim any, el moviment pacifista i antimilitarista, i també l’ecologista, s’han mobilitzat a l’estat espanyol i altres veïns per a denunciar el “comerç de la mort”; el trànsit de vaixells carregats d’armament amb destinació a diversos països pobres i dictadures, que circulen pels nostres ports, acció que, ara com ara, els ha obligat a navegar de forma clandestina.
D’altra banda, també hem de lamentar-nos que, encara que enguany ha quedat àmpliament evidenciat que allò que la societat necessita són més recursos sanitaris, educatius, de solidaritat amb persones desfavorides, desocupades, etc., els poders que ens regeixen continuen apostant per sostindre, i fins i tot incrementar, la despesa militar. Són obscenes les quantitats que s’inverteixen en la maquinària de la guerra en el nostre propi estat, el desplegament de tropes als països del món empobrit o la compra de artefactes bèl·lics caríssims que en molts pocs anys, a més, es fan obsolets. S’ha comprovat que per al complex industrial-militar no hi ha crisi econòmica ni pandèmia que valga. Els seus negocis, a costa de l’erari públic, valga la metàfora, estan més que blindats.
Per si fóra poca l’evidència de la vocació militarista dels poders polítics i econòmics que ens governen i de fins a quin punt serveixen a interessos d’allò més qüestionables, recentment hem conegut com el govern espanyol ha renovat el seu compromís amb els Estats Units perquè esta potència continue utilitzant “a la seua” les bases militars de Rota i de Morón, prop de l’estret de Gibraltar, instal·lacions d’alt valor estratègic per a les polítiques bel·licistes i intervencionistes d’aquell país, situades, a més, a prop d’un dels llocs del món –ho hem viscut recentment- on més es manifesta el conflicte migratori.
És en este context de les instal·lacions militars i dels seus usos estratègics quan, un any més, hem d’esmentar la base de radars que l’exèrcit espanyol d’aviació té al cim de la nostra volguda serra d’Aitana. Com esta instal·lació militar està al servei de tots els inconfessables, i fins i tot criminals interessos que hem exposat en les línies anteriors, i com continua intacta la nostra intenció i la nostra esperança que eixa realitat un dia deixe d’existir. La serra d’Aitana és un espai d’incalculable valor ecològic, és un lloc emblemàtic per a totes les persones que estimem la natura i és també un símbol de la identitat cultural del poble valencià.
Per tot això és pel que tenim la ferma convicció que esta muntanya, en lloc d’una base de radars al servei de la guerra i d’un món injust, ha de ser un santuari de la natura i de la pau.
Per una serra d’Aitana desmilitaritzada, protegida mediambientalment i al servei de la pau.
Aitana, 23 de maig de 2021
La entrada La reivindicació antimilitarista torna la serrra d’Aitana aparece primero en Ecologistas en Acción.
0 Commentaires