On està el nostre hivern?

L’hivern que estem vivint, amb temperatures mínimes de 5 a 10 ºC i màximes de 20 o més, s’assembla ja més a una primavera que a un hivern; amb les consegüents al·lèrgies i refredats persistents, proliferació de plagues, brotades extemporànies, etc. Probablement cap a finals de gener i durant el mes de febrer vindran algunes setmanes de fret, però això tampoc serà el nostre hivern, l’hivern mediterrani.

I no resulta estrany perquè la passada tardor estiguérem també uns 2’9 ºC per damunt de les temperatures mitjanes i l’estiu fou duríssim, amb rècords diaris de calor, nits tropicals, etc. En definitiva, 2022 ha sigut l’any més calorós de la sèrie meteorològica espanyola i molt sec a la resta d’Espanya.

Si fora només eixe any podríem pensar que es tracta simplement d’una oscil·lació puntual molt càlida del clima i que els anys vinents tornaran a ser fresquets i normals. Però no és així, la sèrie meteorològica mostra que les temperatures fluctuen però amb una tendència que va clarament cap amunt i cada volta fa més calor, de manera que els anys més càlids són sempre els de l’última dècada. El mateix que passa globalment.

La situació resulta més greu encara perquè el calfament va accelerant i estem inclús per damunt dels pitjors escenaris que preveien els científics. Enguany s’esperaven menys de 20 dies de calor extrem durant l’estiu i hem tingut més de 40… De seguir així, en poques dècades podem arribar a tindre dies de 50 ºC durant els estius. Què farem aleshores? I què passarà amb els nostres cultius, el nostre menjar?

Estem en emergència climàtica, com diuen els mateixos científics del clima, alguns dels quals estan realitzant accions de desobediència civil per a despertar la ciutadania. No obstant això, encara que ho patim i ho sabem, continuem sense reaccionar. Les grans companyies que dominen el món no volen canviar per no perdre ni un pessic dels seus immensos beneficis, els governs no s’atrevixen quasi ni a parlar del tema per no perdre vots i els pobles amaguen el cap i passen del problema, com si així desapareguera…

Tots/es volem molt als nostres fills/nets, però els estem deixant un món esgotat, contaminat, que accelera cap a la desertificació, un món on viuran cada volta pitjor. Això és realment voler-los?

Quan reaccionarem? Quan siga massa tard? Els últims informes de l’IPCC i el PNUMA, de l’ONU, diuen que tenim sols esta dècada (8 anys ja) per a reduir a la meitat els combustibles fòssils, principals causants del calfament global i de l’augment dels fenòmens climàtics extrems. Però les emissions de CO2 continuen augmentant…

I no hi haurà cap miracle tecnològic que ens salve a última hora, la fusió nuclear encara està en fase d’investigació (des de fa 50 anys) i no hi ha prou minerals per a fabricar més de mil milions de vehicles elèctrics, ni tenim prou temps. L’única solució real i viable és començar a decréixer, reduir l’ús (abús) dels combustibles fòssils i detindre la destrucció de la Natura, utilitzar molt menys els autos i consumir productes locals, parar les guerres i dedicar tot el nostre esforç a solucionar els problemes ecològics i humans que patim. Ningú ens salvarà, si no ens salvem nosaltres mateixos.

Mireu com estan les coses que l’Agència Internacional de l’Energia, braç tècnic-científic de l’OCDE, l’organització dels països rics, recomana ja deixar el cotxe els diumenges, utilitzar els autos en dies alterns, reduir la velocitat màxima a 110 km/h o menys, fomentar el transport col·lectiu, la bicicleta, anar a peu, etc. etc. Això perquè s’estan esgotat els jaciments de petroli i gas més grans i barats, imagineu què recomanarien si consideraren també l’emergència climàtica…