Els 8 més rics del món acumulen més diners que la meitat de la població mundial 1. El gran capital vol créixer contínuament, amb més beneficis, més propietats, més poder; en el món real domina ja la major part de l’economia i per a seguir augmentant pressiona als governs perquè no cobren impostos i ho privatitzen tot, sanitat, educació, serveis, pensions, aigua, etc., empobrint cada volta més als pobles. I en el món virtual dels mercats de borsa els grans especuladors multipliquen la seua riquesa artificialment, unflant els preus sense base real, originant les periòdiques bambolles especulatives que esclaten i acaben sent rescatades amb diners públics; de fet als EE UU, epicentre del capitalisme, la borsa està en màxims, superunflada i molt més alta que abans de la pandèmia, de manera que en qualsevol moment pot rebentar i provocar un crac enorme, similar al dels anys 30.
Sembla que anem cap a una gran crisi econòmica mundial i no per l’actual pandèmia, de la qual anem eixint a poc a poc. La crisi és més fonda i ve d’abans, és una crisi típica d’aquest sistema perquè els grans avanços tecnològics (informatització, automatització, robotització) van substituint mà d’obra per màquines que augmenten la producció i les noves empreses que sorgixen creen menys llocs de treball dels que eliminen, de manera que creixen la desocupació i la superproducció. El poder adquisitiu de les classes mitjanes i baixes, la immensa majoria, va reduint-se i molts béns es produïxen en tanta quantitat que bona part de la població ja en té, i els que no en tenen generalment tampoc disposen de diners per a comprar-los, de manera que el sacrosant mercat comença a col·lapsar i els sectors econòmics entren en declivi, a pesar de les ajudes estatals. Amb l’agreujant de la globalització perquè, buscant majors beneficis, els capitalistes s’enduen les fàbriques i la producció d’aliments als països pobres, on paguen menys, i això augmenta el paro als països rics, on disminuïxen els compradors principals, un cercle viciós amb mal desenllaç…
Exemples de l’inici d’aquesta crisi en tenim de tota mena, sobretot a Espanya on el poder econòmic, fill de la dictadura, consentit i no massa hàbil, continua tenint moltíssima influència sobre els governs, tal com demostren les grans elèctriques quan s’atrevixen a cobrar-nos tots els kwh al preu del més car (és increïble!)… La banca fou rescatada amb més de 66.000 milions d’€ públics (en altres països tornaren el rescat, ací encara no) i ha tirat al carrer prop d’un milió de famílies que no podien pagar la hipoteca perquè s’havien quedat sense treball, i ara per a rematar la feina vol acomiadar o jubilar anticipadament a molts milers de treballadors, perquè ha automatitzat bona part de les operacions bancàries. Les automobilístiques venen menys autos perquè quasi tots en tenen i les ciutats estan sobresaturades i fartes d’ells, a més els joves van tenint més trellat (o menys diners) i preferixen la bici o el patinet. Les constructores han edificat tant que hi ha un 15 % o més d’habitatges buits i en venda, i el sector està merescudament embussat. Etc. etc.
I en volta de reduir la jornada laboral per a equilibrar l’incessant augment de productivitat i mantenir els llocs de treball, el que estan fent és jubilar més tard als treballadors, així l’atur va arribar al 25 % de la població activa en 2012 i ara torna a créixer per damunt del 16 %. En el cas dels joves la situació és terrible perquè un 40 % estan parats i els que troben treball sol ser precari i mal pagat, la qual cosa agreuja també la situació general perquè els que més necessiten comprar pis i d’altres coses són precisament els joves, però ells no poden comprar perquè no tenen treball o guanyen una misèria.
Front a tot això, què fan els «genis» que dirigixen aquesta societat? Doncs més del mateix, pareix que volen repetir la història. Com no tenen solucions i la seua avarícia empitjora les condicions de vida del 90 % de la població, temen que el poble es revolte i tornen a fomentar els moviments d’extrema dreta que defensen a mort el capitalisme i atemorixen, assetgen, colpegen, … als crítics o simplement als diferents. Des de dalt els financen 2 i els obrin les portes dels grans mitjans de comunicació perquè vomiten públicament odi, mentides, bulos contra víctimes innocents per a distraure i enganyar al poble més ignorant i visceral. I tant d’èxit tenen ací, a tanta gent manipulen, que la dreta convencional ja ni es molesta en dissimular els seus orígens franquistes. La pandèmia neofeixista és global i s’estén com un càncer metastàtic pels EE UU, Brasil, Colòmbia, Turquia, Israel, Aràbia Saudí, Índia, Filipines, Hongria, Polònia, …
Açò recorda també la crisi sistèmica dels anys 30, quan grans companyies com Kodak, Bayer, Coca Cola, Nestlé, IBM, BMW, Boss, Adidas, Volkswagen, Ford, Krupp, Thyssen, etc. recolzaren obertament el nazisme, la ideologia que va acabar enfonsant Europa i el món sencer en el major bany de sang de tota la història: 60.000.000 de morts i molts més mutilats, ferits, malalts, famolencs… A Espanya, aquella crisi s’ajuntà amb la corrupció, l’immobilisme i l’estupidesa secular de la classe alta i va desembocar en l’esperançadora II República, que prompte fou massacrada pel feixisme nacional i internacional 3.
Sols una minoria dels grans capitalistes comprenen la irracionalitat, la insostenibilitat i el perill d’aquesta situació i assumixen que haurien de pagar més impostos, per a redistribuir un poc la riquesa i suavitzar la crisi, però la majoria seguix exprimint els pobles amb la complicitat dels governs. La publicitat ha convençut la població que aquest és el millor dels mons possibles i que cal comprar, comprar i comprar; però amb aquesta nova crisi, molts dels que estaven regular o bé es veuen abocats a l’atur i reduïxen les compres, llavors el sistema tremola, i els més simples es creuen mentides com que la culpa és dels immigrants, de les dones o de les esquerres, no dels corruptes, ni dels patrons, ni dels banquers, ni molt menys del propi sistema socioeconòmic. I de tant repetir-ho, han aconseguit fer del capitalisme una espècie de religió, de forma que, com ha dit algú, ara resulta més fàcil imaginar-se l’apocalipsi d’aquesta civilització que el final del capitalisme…
Així doncs, en èpoques anteriors, per a resoldre una crisi com la que comença, les elits desencadenaven una macroguerra per a destruir la mà d’obra i els béns «sobrants»; però ara, amb les modernes armes NBQ 4 de destrucció mútua assegurada, no poden fer-ho perquè seria com fer l’harakiri de tota la humanitat. O tal volta sí, si agafara el poder en un país com EE UU, Xina o Rússia algun megalòman i malalt mental com Hitler o Mussolini o altres col·legues seus. Hem de canviar moltes coses per a impedir aquesta possibilitat tan terrorífica com real.
Potser el capitalisme podria seguir indefinidament de crisi en crisi, enganyant els pobles, atemorint-los i sacrificant-los periòdicament en guerres amb qualsevol excusa, per a ressorgir flamant sobre la muntanya de víctimes. Açò és el que ha fet durant molt de temps i com a mostra tenim el cas d’EE UU, que des de la seua Guerra d’Independència (1775-83) ha participat en altres 112 guerres, més nombrosos colps d’Estat, dictadures, guerres civils, etc., de manera que quasi sempre ha estat en guerra (un gran negoci per als capitalistes més astuts i amb menys escrúpols)…
Podria seguir així, si no fora perquè tenim damunt la crisi mediambiental que ens amenaça a tots, inclús a les generacions futures, perquè el capitalisme occidental i el comunisme oriental, i abans el soviètic 5, han maltractat tantíssim la Natura i els equilibris fonamentals per a la vida que hui estem tots en perill. Tal vegada el que millor resum la gravetat de la situació actual siga l’extinció d’unes 36.000 espècies cada any per l’impacte humà sobre la biosfera (1000 voltes més del que seria natural), la VI Gran Extinció que diuen els biòlegs.
Hem sobrepassat tots els límits i les conseqüències esclaten pertot arreu, ja no les poden amagar com han fet fins ara. El problema més greu i urgent és el calfament climàtic 6, perquè l’acumulació creixent de gasos d’efecte hivernacle en l’atmosfera ha fet pujar les temperatures globals 1’1 ºC de mitjana, encara que en alguns llocs ha pujat el doble o el triple, amb rècords enguany a Canadà i Sibèria de 48 i 49 ºC… I com la temperatura equival a energia, amb tanta energia acumulada en l’atmosfera, els fenòmens climàtics extrems (ones de calor, sequeres, huracans, tempestes, inundacions, …) augmenten i s’agreugen any rere any, originant milers de víctimes i milions de refugiats.
A la gent poden enganyar-la una i altra volta 7 però a la Natura no, i si continuen augmentant el consum de petroli, carbó, gas, plàstic, carn, paper, fusta, cotxes, avions, etc. 8 i reduint els ecosistemes naturals, els gasos hivernacle seguiran acumulant-se i en 2030 les temperatures superaran els 1’5 ºC d’increment (llindar relativament acceptable), potser passarem dels 2 ºC i dels 3 en 2050, amb el qual el desastre climàtic serà inevitable.
Fa 42 anys que els governs estan fent reunions internacionals sobre el canvi climàtic, però les grans companyies les han sabotejat i han resultat infructuoses, 25 COP inútils, i ara estem en la fase final, definitiva. Segons els científics del PNUMA 9, només ens queda aquesta dècada per a eliminar l’ús dels combustibles fòssils, augmentar els ecosistemes que absorbixen els gasos, etc. etc. 10.
Si no ho fem, en 2030 òbviament no s’acabarà el món però és molt probable que entrem en una fase retroalimentada, exponencial i irreversible per fenòmens com la fusió del gel de l’Àrtic, que enfosquirà la superfície terrestre, fent que absorbisca més llum i calor solars, amb el qual dispararà més les temperatures, cosa que fondrà més gel (Antàrtic) i augmentarà més l’absorció d’energia solar, accelerant encara més el calfament climàtic, en una espiral autoalimentada imparable. Si no ho remeiem ara, durant aquesta dècada, després ja no podrem, per molt que fem.
El gran capital ho sap, les grans petrolieres tenen informes detallats i predictius almenys des de la primera reunió internacional sobre el clima 11, allà per 1979. Però, salvo excepcions, no volen canvis i seguixen estrangulant amb els seus llargs tentacles governs, institucions i grups crítics per a mantenir els seus lucratius i bruts negocis. No volen vore la gravetat de la situació, ni que la seua postura irracional ens duu a tots al desastre absolut.
I amb la crisi socioeconòmica han tornat a alçar l’extrema dreta, que té doble perill ara: si arriba al poder en algun país clau seria capaç de provocar la III Guerra Mundial, que acabaria amb tota o quasi tota la humanitat amb les armes NBQ; i si no guanyen, amb el seu negacionisme climàtic i la publicitat que els donen, ens poden fer perdre aquesta dècada preciosa, imprescindible. Afortunadament la primera possibilitat sembla poc probable, però la segona podria ser decisiva en sumar-se a la inèrcia social (són molts anys manipulant cervells amb la publicitat i molta gent ara no vol prescindir del petroli ni del consumisme) i la inèrcia dels governs (inclús els que es pinten de verd parlen molt de solucionar l’emergència climàtica però fixen les solucions per al 2050) 12, de manera que podem arribar al 2030, l’horitzó realment vàlid, sense haver fet allò necessari, com els mals estudiants, sols que ací no hi haurà recuperació possible. D’una forma u altra, per la seua força o per la inèrcia que ha creat, el gran capital i els seus frankensteins ens conduïxen al suïcidi universal, l’harakiri de tots, nosaltres i ells mateixos 13.
Així doncs, des de dalt no pareix que vagen a solucionar-ho, són tan cecs i inflexibles que fins i tot convertixen les solucions en nous problemes i atacs contra la vida, tal com fan amb l’energia solar quan instal·len centrals de milions de plaques enmig de muntanyes o camps, destrossant la vegetació i el paisatge. I des de baix, l’esquerra alternativa i els ecologistes duem dècades lluitant per la natura i els pobles però no hem pogut ni frenar el desastre que se’ns ve damunt.
Per tant, sembla que només queda una esperança, la revolta internacional dels jóvens, els més innocents, els menys domesticats i els que més aneu a patir tots els problemes; sols si la vostra revolució té èxit, podrem solucionar l’emergència climàtica i sobreviure. Una revolució que hauríem de recolzar tots, pares i mares, avis i àvies, tios i ties, perquè quina culpa tenen els bebès o les criatures de pocs anys? Es mereixen el món que anem a deixar-los?
Sens dubte, aquesta dècada va a ser summament interessant perquè anem a viure el desenllaç d’ambdues crisis, l’econòmica i l’ecològica… Els grans capitalistes seran tan burros, avariciosos i fanàtics com per a fer-se/fer-nos l’harakiri? Els governs es deixaran dur per eixe camí? Despertaran els pobles? Els joves seran capaços de fer la Revolució Verda i Solidària? Els ecologistes aconseguirem eixir de la marginalitat i convertir-nos en un moviment majoritari? Sobreviurem?
La entrada L’harakiri del capitalisme i dels humans aparece primero en Ecologistas en Acción.
0 Commentaires